ORDRE, CONTROL I SENTIT COMÚ

Immigració i ciutadania: Després de Vic, què?

13 de febrer 2010, Granollers

L'Ajuntament de Vic ha obert la caixa dels trons. Ha posat sobre la taula el tema de la immigració. Un tema complicat perquè, segons com es tracti, a un el poden titllar de xenòfob. Per això molts passen de puntetes. Parlar sobre la immigració no és xenofòbia. Al contrari, existeix un problema i aquest ha de ser tractat i els més important, s’ha de resoldre. Xenòfobs són alguns comentaris que fa certa formació política. I nosaltres no hem vingut aquí per parlar de xenofòbia, sinó per a intentar donar solucions al tema.

El problema és empadronar als immigrants? Anem a veure. La llei obliga a tots els ajuntaments a empadronar a tots els que viuen en el seu municipi. Això és bo, doncs els consistoris coneixen quantes persones tenen en el seu territori. Fins a aquí no existeix cap problema.

Per què s'ha produït el conflicte de Vic? Des del meu punt de vista només hi ha un motiu: la crisi econòmica. La majoria dels ajuntaments -per no dir tots- estan en situació precària, en números vermells. No tenen diners i s'estan endeutant més del que seria aconsellable. Quan la situació econòmica era bona, quan els ajuntaments ingressaven milers d'euros gràcies a les llicències d'obres, el problema no existia. S'empadronava a tothom i es donaven tots els serveis sanitaris i socials.

Ara les coses són diferents. L'augment de població en els nostres municipis és un fet constatable. Seguir empadronant suposa una despesa. Si difícilment els ajuntaments poden cobrir les necessitats dels seus ciutadans, menys podran amb els nous empadronats. I aquí radica el problema. A més empadronats més despesa.

Succeeix una cosa. El problema existia quan no hi havia crisi. Ja va advertir sobre això la Unió Europea al ministre Caldera i al govern de Rodríguez Zapatero. Allò de “papers per a tothom” era un efecte crida molt preocupant. Què van fer? Continuar amb la seva política immigratòria i no fer cas dels consells que rebien.

I va arribar la crisi. La bombolla immobiliària va explotar i milers de persones -entre elles immigrants- d'aquest sector es van quedar sense ocupació. Després van venir els sectors que depenien de la construcció i la cadena ha anat augmentant. L’atur s'ha incrementat i a aquests -espanyols i immigrants- se'ls ha de donar les prestacions pertinents. En una paraula, quan Espanya va necessitar la immigració pel desenvolupament econòmic del país els varem rebre amb les mans obertes. Ara que s’ha girat la truita no els hi podem donar una puntada de peu. Els hem d'ajudar com a qualsevol altre ciutadà d’origen espanyol sempre que la seva situació estigui regularitzada.

Aquesta és la situació actual d'Espanya. El que acabo de dir no ens pots tergiversar la realitat. Tenim més gent de la que podem assimilar. La realitat és aquesta. I dir això no és xenofòbia, sinó constatar una realitat. No podem assumir a tants treballadors. Ni ara ni després de la crisi. L'auge de la construcció ja no serà el d'abans. Encara hi ha 1 milió de pisos sense vendre. La construcció no desapareixerà, però mai tornarà a les xifres d’anys enrere. L'economia es reestructurarà i els sectors econòmics s'adaptaran al nou ordre que s'estableixi. L'atur baixarà, però no ho suficient. Si no hi ha treball per a tots difícilment podem reduir la taxa d'atur per sota del 8%.

I després de Vic, què? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer tots. Però no ens hem de quedar amb la pregunta. Hem de contestar-la. I per a fer-ho s'ha de conèixer la realitat del problema.

Espanya és el segon país receptor d'immigrants. Només ens supera els Estats Units. Això, en gran part, es deu a la situació geogràfica d’Espanya i no a les politiques immigratòries.

La immigració irregular és també la conseqüència d'una política inadequada i ineficaç per a canalitzar legalment els fluxos migratoris. Les persones que arriben a Espanya per la via regular són una minoria.

La situació actual després d'aquesta regularització massiva és que hi ha 900.000 estrangers en situació irregular, i més de 1 milió dels estrangers que van venir a Espanya per treballar estan avui a l'atur. La taxa d'atur dels estrangers és del 27%. Això és 11 punts més que els treballadors espanyols.

El fracàs de la política socialista la paguen els ciutadans en els seus ajuntaments i Comunitats Autònomes, ja que en moments de crisis hi ha una major demanda dels recursos socials que han de cobrir aquestes administracions amb menys recursos.

Es considera que el 20% de l'economia és submergida. Ja sabem que aquesta xifra és subjectiva doncs, al ser submergida, possiblement sigui major.

Què hem de fer?

Amb tota probabilitat les mesures no seran agradables. Com es diu avui dia no seran políticament incorrectes, però sí necessàries. La política d'immigració requereix ordre, control i sentit comú.

Necessitem una política d'immigració que sigui igual a tota Europa. S'haurien de prohibir, per llei, les regularitzacions massives. S'ha d'engegar un contracte d'integració que garanteixi els mateixos drets i iguals deures als immigrants. S'hauria d'expulsar d'Espanya a qui cometi un delicte fraudulent amb pena privativa de llibertat superior als sis mesos. També no s'hauria de concedir autorització per a residir i treballar a aquelles persones contra els quals s'hagi dictat una ordre d'expulsió.

Pel que fa al padró és bo obrir el debat. I aquest s’ha de centrar sobre els requisits per a empadronar-se i els efectes d'aquest padró. Ja he dit que el padró és bo pels ajuntaments per a saber quants ciutadans habiten a cada municipi. És beneficiós, però no en les actuals circumstàncies. Existeixen contradiccions a la legislació actual. D'una banda obliga als ajuntaments a empadronar a les persones en situació irregular i, per altra banda, obliga a expulsar a aquestes persones, a les quals obliga a empadronar. Aquesta contradicció ha de ser resolta legislativament.

El que resulta fonamental és saber quina és la capacitat d'acollida d'Espanya. Això depèn de dos factors:

Quant treball hi ha a Espanya.

Quina és la capacitat de les administracions públiques per a prestar serveis públics.

Tinguem en compte una cosa. Actualment els ajuntaments i les Comunitats Autònomes estan passant per enormes dificultats econòmiques. Només una legislació amb sentit comú permetrà resoldre els problemes actuals. Dit d'un altra manera, si volem injectar un baló d'oxigen econòmic als nostres ajuntaments hem de tenir en compte els dos factors expressats anteriorment.

Preguntava fa un moment, què hem de fer? Ja he donat algunes pautes. Ara vull exposar set punts que considero importants i que hem de tenir en compte.

1.- El gran tema, i que va plantejar l’Ajuntament de Vic, es si s’ha o no d’empadronar als immigrants il·legals. Aquesta podríem dir es la mare dels ous.

2.- La ciutadania ha de saber que tots els ajuntaments reben fons comunitaris per increment de població. Tenint en compte això el primer punt quedaria resolt. Es a dir, incrementem el número d’habitants perquè així rebrem més diners. Però, tal vegada, la solució monetària no es ho suficientment atractiva per a les administracions. Per què?

3.- Un major increment de població suposa les mateixes obligacions per a les administracions. Es a dir, els serveix no es poden reduir, ens al contrari, a més població, més s’incrementa el cost social. Es a dir, sanitat, educació i serveis socials.

4.- Jo ho he dit, però es bo recordar que hi ha una gran contradicció entre la Llei d’Estrangeria i la Llei d’Empadronament. La primera obliga a empadronar, la segona a expulsar a aquells que estan en situació il·legal. Legislativament alguna cosa ha de canviar per anar bé.

5.- Hi ha un fet indiscutible. La immigració es necessària. El creixement demogràfic nacional es baix. El futur de les pensions està lligat al nivell de població activa. Això significa que una immigració coherent significa un creixement controlat, ordenat i satisfactori.

6.- Les administracions han de cercar les mesures adients perquè la immigració s’integri dins de la societat que l’acull. Actualment un 30% dels reclusos que hi ha a España son immigrants. Es a dir, ens es necessària la immigració, però el que no es desitjable, per a ningú, es una immigració marginal. No es bo per ells ni per nosaltres. Els immigrants volen treball i millorar el seu nivell econòmic. No pot haver una immigració denigrant per a la persona.

7.- Tots ens tenim que fer una pregunta: podem suportar, com a país, una sanitat, una escolarització, uns serveis socials gratuïts?

Finalitzo. Hem d'afavorir la integració dels immigrants que ja estan a Espanya. S'han de prohibir les regularitzacions massives. I hem d'educar a aquells treballadors a l’atur perquè puguin trobar una nova ocupació. Això és essencial. Si no poden treballar a la construcció, donem-los les eines perquè puguin guanyar-se la vida en un altre sector econòmic.

Només així aconseguirem solucionar el problema. Sense xenofòbies. Analitzant el problema i donant solucions. En un món globalitzat la immigració és una realitat i ha de ser una normalitat. Mai un problema. Ara bé, aquesta ha de ser racional i basant-se en les tres premisses que he dit abans: ordre, control i sentit comú. Tot allò que no passi per aquí està condemnat al fracàs.